A dormir

Fins avui la qüestió de la son no era un problema. La petita, amb un any, funciona com un rellotge. I la gran també. Els dies normals se’n anava a dormir tota sola. Agafava el seu xai (la ovejita), el xumet i cap al llit. La tapàvem, apagàvem el llum i ella sola es quedava adormida. Els dies de celebració era un altre tema. Podia estar fins a la matinada mirant Mickey Mouse amb el fill d’alguna visita mentre els adults fèiem sobretaula... per després llevar-se igual de d’hora que sempre.

Però durant aquestes festes de setmana santa la cosa s’ha descontrolat una mica. I no només perquè tinguem tots els horaris trastocats (excepte la petita, que es lleva a quarts de 8 plogui o nevi). Hi ha dos factors més que estic segur que hi influeixen:

1. El xumet: fa dues setmanes que no té xumet i encara no s’ha queixat. No l’ha demanat ni una sola vegada i entén de què va el tema. Però igualment lli costa. Especialment a l’hora d’anar a dormir.

2. La germana: abans la Berta era una cosa indeterminada que s’arrossegava pel menjador, anava d'aquí cap allà, menjava, cagava i para de comptar. Però ara gairebé camina, comença a parlar (diu “hola”), interactua, riu, juga, plora, es queixa, pren coses i tira dels cabells. I això a la Júlia no li agrada.

Ara, quan toca anar a dormir li venen tots els mals: quan no té pipi, té por, li fa mal la panxa, està malalta, hi ha monstres als armaris (??!!), hi ha llops, aranyes, sorolls, li molesta el coixí, vol anar al menjador, vol que l’agafem, vol llegir un conte...

Realment no ens podem queixar perquè després dormen (les dues) tota la nit. Per tant, no es tracta de si ha de dormir sola o amb nosaltres. Sempre han dormit soles. No és que siguem partidaris d’un Estivill ni de tot el contrari. Simplement s’havia creat un sistema pacífic i estable de “anem a dormir?” i la nena s’adormia. Però ara demana que ens quedem amb ella. De vegades no li fem tot el cas que ella vol. Perquè encadena un pipí, amb un conte, amb un got d’aigua, amb un altre conte... i aviat són quarts d’onze de la nit. Però l’altre dia em va dir: “no marxis”.

I contra això, crec que cap pare té res a fer. Em vaig sentir el pitjor pare del món, allà discutint amb la nena. Em vaig estirar amb ella i crec que em vaig quedar adormit abans que ella. Després me’n vaig tornar al menjador i fins demà.

Segur que he creat un precedent i això és perillós, però si tot és tan agradable com estirar-me amb ella deu minuts, ja signo. Però el que em fa por és que s’ha obert l’escletxa del xantatge emocional i ara qualsevol cosa passarà per aquí.

I amb dues filles a casa, estic venut.

Cinema infantil

Després del catastrofisme de l'anterior post, torno a coses més positives com, per exemple, el cinema. Ja sabeu que m'encanta el cinema. En algun lloc tinc un blog empolsinat que algun dia recuperaré i seria un orgull que les meves filles fossin unes grans friks cinèfiles.

A casa veuen pel·lícules. Fins fa poc no entenien gaire cosa, però la Júlia ja comença a agradar-li el tema. Bàsicament veu dibuixos de la televisió (ara ho està petant molt Peppa the pig), però de tant en tant li agrada mirar-se una pel·lícula. És sensacional quan et diu que vol veure Wall·E o El meu veí Totoro!

Però el cinema no és només posar DVDs. És també un fet social. Seus en una sala envoltat d'altres persones, s'apaguen els llums, s'encén el projector i per una estona t'oblides del món i ets allà, mirant les imatges de la pantalla. Escombro cap a casa, però Cineclub Vic m'ha permès testar les visites al cinema d'una forma més còmoda amb el seu Cineclub Xic. Vaig amb les nenes, si la Berta plora la trec, tornem a entrar, si ens cansem sortim una estona a fer un pipí...

I l'experiència és molt positiva. Amb dos anys i escaig la Júlia s'ha empassat pel·lícules com Totoro o Kiki l'aprenenta de bruixa sense aixecar-se de la butaca. No hi anem tant com voldria, la logística és complicada i sempre hi ha altres temes, però aquest cap de setmana farem un one step beyond.

Diumenge passen Pànic a la granja (Panique au village), una autèntica meravella. Evidentment faig propaganda, però ho defenso a nivell personal. Poques vegades he gaudit tant amb una pel·lícula en els últims anys com quan la vaig veure al Festival de Sitges. Aquí crec que es va estrenar malament, va passar sense pena ni glòria i no sé ni si es pot trobar en DVD. Per tant, no us perdeu l'oportunitat de veure-la en pantalla gran.

Panique au village és la versió per pantalla gran d'uns dibuixos que van passar durant un temps pel Club Super 3. Els personatges eren aquelles figuretes clàssiques de plàstic, sense articulacions, amb què jugàvem a indis i vaquers quan érem petits. L'animació és atrevida, esbojarrada, molt matussera, res a veure amb Toy Story. Però la gràcia és que així juguen els nens. De forma caòtica i desordenada.

La versió per cinema és tot això multiplicat per 75 minuts. Més personatges, més mons fantàstics, més caos, més situacions absurdes i més crits (perquè tothom crida en aquesta pel·lícula). Hi ha qui diu que no és per nens. Però no estic d'acord. El cinema infantil no ha de ser sempre pausat, tranquil i educatiu. També pot ser radical, estúpid i nerviós (mireu sinó Bob Esponja). No crec que sigui una pel·lícula per a nens igual que tampoc és una pel·lícula per adults. Prou d'etiquetes. Us animo a que li doneu una oportunitat. Obriu bé els ulls i deixeu-vos emportar. 

I després m'expliqueu què us ha semblat.

Un any més

És trist que un blog d'un mes de vida hagi de demanar disculpes per no actualitzar, però fa un parell de setmanes que no publico. Primer per unes angines que em van apartar de l'ordinador i, després, per excés de coses a fer. I d'això em lamento avui.

La petita ha fet un any. Semblo la meva iaia però el temps passa molt ràpid. De fet, és a quan he començat a emmirallar-me en les meves filles quan realment se'm ha tirat el temps a sobre. Abans creava un sistema de referències més o menys eficaç en funció d'esdeveniments que passaven al meu voltant o que apareixien als mitjans. Mirant enrere no venia d'un any o dos. 

Però amb dues filles els nombres són reals i tangibles. No hi ha escapatòria. Gairebé tres anys una. Un any l'altra. 

Aquest últim any ha estat una prova de resistència. El dia a dia és dur. T'adaptes com pots per combinar els teus horaris i els de la parella intentant passar el màxim de temps amb les nenes. Quan una no plora, ho fa l'altra, o tenen gana, o s'han de banyar o s'embruten o jugues amb elles, o estan malaltes. Al final del dia, sopar i dormir. I sempre queden les feines domèstiques, els compromisos, la feina que et portes a casa... i això que les nenes es porten molt bé! La gran està gestionant a la perfecció el tenir una germana petita. 

Però a mesura que els dies es van acumulant t'adones com vas de collat. No és només que tinguis les hores plenes, perds una part de la teva personalitat. Quan acabes, estàs tan cansat, que ja no tens ganes de llegir, veure pel·lícules, escriure, gaudir. Te'n vas aviat al llit perquè demà treballes. I mires enrere i et sembla que no fas res més que dormir, treballar i fer de chacha. I passa el temps.

Això de la conciliació de la vida laboral i familiar és una frase meravellosa, però no aconsegueixo veure com es concilien les dues coses. Diuen que això és temporal, que en el nostre cas totes dues són petites, que després canvia. Però el temps se'm escapa de les mans i no vull funcionar en pilot automàtic fins que arribi aquest canvi. 

Potser necessito un coach. D'aquests que t'ensenyen el camí per ser realment feliç al mateix temps que et guanyes la vida amb allò que t'agrada. Això és fabulós. Admiro la gent capaç de construir les seves vides donant prioritat a allò que volen i estimen. No sé si és el moment de deixar-me emportar per ideals romàntics, estem en crisi i demà passat hi ha una vaga general. Però tampoc crec que mai arribi a donar-se una conjunció planetària que m'indiqui que ara és el moment. 

Porto massa temps avançant per inèrcia. Fins ara tampoc m'adonava de quan de temps porto així. Però ara tinc dues filles i el temps vola. 

I tal dia farà un any. 

Escollir escola (II): Benvinguts, passeu passeu

Jornada de portes obertes. Un ritual tot estrany. Veus que antics coneguts s'han convertit en pares i mares, els saludes, conversa montemàtica de cortesia. Passeges per les instal·lacions com qui visita un museu. Fas "ahá" a mesura que t'expliquen coses. Alguns ja tenen altres fills al centre. Se'ls veu còmodes i relaxats. Els nens juguen al pati. Els nous semblem d'un altre planeta, observant els dibuixos, els cartells a les parets, els vàters i els armaris plens d'instruments.

A Tona hi ha dues escoles públiques, El Castell i l'Era de dalt. Un centre privat, l'Escola Vedruna (on jo vaig estudiar) i El Pive (que no és una opció). Nosaltres ens decantem per la pública, per tant ja només queden dues opcions.
Cara o creu.

Cada centre va fer una presentació, amb el seu "power" i explicant una mica com funcionen. A favor d' El Castell? el seu projecte educatiu, que és una escola de nova creació amb una sola línia i l'entusiasme evident de les mestres i pares En contra? Un centre provisional, fet amb barracons. La meva dona és qui controla del primer tema: "t'has fixat en aquell professor? quin crack". A mi m'amoïna que d'aquí a 6 anys, l'escola continuï sent provisional.

Em va agradar el que em van explicar. La seva manera d'educar, d'ensenyar i de fer participar les nenes. El seu objectiu d'erradicar els llibres.

L'Era té unes instal·lacions exemplars. Un pati enorme, amb una zona exclusiva per a Infantil, mestres més que veteranes, un menjador enorme i, sobretot, zones comunes. On es reuniran els del Castell per veure vídeos, fer obres de teatre, trobades entre cursos abans no facin l'escola nova? Al carrer?

Flashback:
Sóc de Tona i vaig començar a anar a l'escola als nacionals, on ara hi ha la biblioteca. Allà hi vaig fer els pàrvuls i quan vaig arribar a primària els meus pares em van canviar a l'Escola Vedruna. El motiu era logístic: les instal·lacions de l'escola pública eren bastant rudimentàries. Quan va ser hora d'escolaritzar la meva germana ja existia l'escola nova, l'Era de dalt. Quan va arribar aquest moment, els meus pares em van demanar (jo tenia 10 anys) si volia quedar-me allà o volia canviar-me. Ja tenia els amics a la Vedruna i em vaig quedar. Els meus pares van portar els seus dos fills a dues escoles diferents, amb la logística que comporta. I pagant la meva educació privada. És un punt que potser donaria per un altre post, per un altre blog o per una cita amb el psicoanalísta.

Però tanquem temes. Cara o creu? Si l'Era fos una mala escola ho tindriem molt fàcil, però és una bona escola.  Un amic ens diu que mirem per la comoditat. "El Castell és més aprop". Però és mentida, segons el Google Maps, l'Era és a 300 metres i El Castell a 500. Però què primem? Edificis i logística o projecte educatiu? Crec que ho tenim clar: escollim el projecte educatiu d'El Castell.

I qui sap, potser quan facin la nova escola ens quedarà no a 300, sinó a 250 metres.

Escollir escola (I): Mort per Power Point

Per temes familiars, l'altre dia em va tocar assistir a la Jornada de Bones Pràctiques Educatives que va tenir lloc al Sucre de Vic (enllaç a la notícia d'el9TV). Aquest era la tercera edició i es centrava en l'intercanvi de projectes pedagògics. Cada escola de la ciutat presentava un exemple de com s'ensenyava una assignatura a un grup determinat d'alumnes. 

Em temia el pitjor perquè no hi vaig anar per iniciativa pròpia, però va resultar una experiència molt estimulant. Tot i que la meva dona és mestra, mai havia acabat d'entendre què és un projecte educatiu. Tot aquell matí em va servir per veure com és d'important escollir bé l'escola.

I aquest és el tema. La Júlia l'any que ve fa el salt i deixa enrere l'escola bressol per passar a P3. Cal escollir escola i cal veure com ensenyen i quina és la seva filosofia de centre. El meu procés de selecció hauria estat: a) és gratuïta? b) està a prop de casa? Però en aquesta jornada he vist que hi ha més temes. Intentaré no avorrir, però en síntesi això és el que vaig aprendre:

Hora de aventuras

De totes les sèries de dibuixos que em veig obligat a veure, una de les millors és Hora de aventuras. Actualment es pot veure a Boing. A l'hora que els dóna la gana perquè estan en fase d'implantació/matxacada. Això és positiu, perquè en qualsevol moment t'ho pots trobar, però té la part negativa: sempre acabes veient el mateix capítol. 

La casa de Mickey Mouse, Dora la exploradora i el seu spin off, Go Diego, go són el mal. Representen el pitjor de l'animació actual. Pretenen ser educatius però estan plens de prejudicis. Juguen a combinar diferents idiomes i interpel·len a les nenes. Aquest és el paradigma dels dibuixos d'avui. Però el que menys m'agrada d'aquests dibuixos és que són REPETITIUS. L'estructura narrativa sempre és la mateixa. Els dibuixos de fons  també. Hi ha una sèrie de patrons que fan que els personatges sempre es moguin igual (i poc). I unes animacions que es van reciclant (ja sigui el mapa de la Dora o el Toodles del Mickey). 

Hi ha bons dibuixos. Les 3 bessones, Caillou, Bob esponja... trobo que són productes més que dignes. Però Hora de aventuras els passa al davant perquè és original. Només cal veure la careta d'entrada per adonar-se que és una cosa diferent. Aires nous, com no veia des de fa temps, quan vam començar a veure sèries com Las supernenas:

Els dibuixos ens expliquen les aventures que viuen un nen i el seu gos. Els temes principals? L'amistat i la importància de la imaginació. I cada capítol és diferent. Cada escena ens porta a una situació mai vista. Els personatges es repeteixen, però mai les trames. A més, són aventures èpiques, boges, delirants i divertides. Realment són uns dibuixos molt estimulants i tècnicament impressionants. Prepareu-vos per a una explosió de colors i formes. 

Dubto que els nens i nenes més petits valorin tant com jo aquests dibuixos. Alguns moments són violents (al mateix nivell que Tom i Jerry, no ens espantem) i poden arribar a resultar terrorífics. Però espero que aviat formi part de la nostra dieta televisiva. De moment no sóc l'únic que els defensa i es consideren uns dibuixos de culte. Feu una cerca per Internet i veureu que Adventure Time mola molt!

2.0... i més enllà

L'altre dia va entrar al meu TL aquest tweet.

Dos formas de iniciar una conversación - Teléfono: "hola." // Skype: "hola? Sí? Me oyes?". Somos nuestros abuelos #incertidumbretecnologica

— QuéWeb! (@queweb) February 16, 2012

Primer vaig somriure però després vaig veure que m'havia tocat. Realment formo part d'una generació molt més avançada i àgil tecnològicament però, a l'hora de la veritat, a punt de l'extinció. Em fa gràcia quan el meu sogre o el meu pare em demanen consells informàtics. I la meva mare mai ha tocat un ordinador. Aquest és el salt, el gap. Però he vist el futur i quan em vulgui adonar estaré igual de fumut.

Hauríeu de veure com, amb dos anys i escaix, la meva filla remena l'iPhone de la seva mare.  El desbloqueja, obre l'app de youtube i se'n va a l'historial. I mira Caillou, Les 3 bessones o el que toqui. A més, ho fa amb una absoluta falta de prejudicis. Si empalma un vídeo en català, francès, alemany... cap problema! Cal estar a l'aguaït perquè de vegades es troba amb alguna Dora la exploradora doblada via loquendo i li has de treure ràpid. Però segur que no dic res de nou. Us sona? Puc dir que el meu telèfon està tranquil, perquè el tema Android encara no el té clar. Més d'un botó és massa. De moment.

Fa dies llegia que el PC moriria en pocs anys. Vaig pensar en pel·lícules de ciència ficció i que potser anàvem massa ràpid. 5 anys després no llegeixo blogs perquè em connecto a Internet a través del telèfon i "no és còmode per llegir molta estona".

Per a la meva filla, el mitjà natural serà l'smartphone o el tablet. De fet, ni tan sols sabrà que existeixen telèfons no smarts.  Ratolí? Pantalla? Impressora? Seran antigues eines dels avis que haurà de suportar, com nosaltres suportàvem els disquets fa dos dies i avui suporto els pen-drives que porten els meus usuaris.

Sóc un pare 2.0. Em crec molt modern, però tinc els dies comptats.

Tòpics per a tothom

Qualsevol mare pot dir quatre coses sobre els estereotips. Sobre el que la gent opina de les dones des del moment en que les veuen passejant amunt i avall amb una criatura (o vàries). Però el món del pare també està ple de tòpics i m'amoïna pensar d'on han sortit.

Pels meus horaris laborals, tinc els matins lliures. Per tant, és evident que si un dia les nenes no van a classe, m'encarrego jo d'elles. De vegades és perquè estan malaltes. En aquest cas, fas un matí indoor a casa. Però si no és el cas, fas la teva vida normal amb elles.

En un d'aquests matins, vaig anar a comprar amb les dues nenes, amb el conseqüent espectacle de cotxets, patinets, plors, gorros i bufandes. A una botiga, el dependent em va dir: "què?, avui t'ha tocat fer de cangur?".

Sí, avui, estava amb les nenes. Però no feia de cangur. No estic vigilant les filles d'algú altre perquè no té  on deixar-les. Són les meves filles. A una dona no li haguessin demanat si estava de cangur, perquè es dóna per fet que és el que ha de fer amb les seves filles. Però al pare sí.

En aquest cas, el prejudici té dues cares. I no sé qui surt més mal parat, si l'home o la dona. Però sigui com sigui, estem a l'any 2012 i és sorprenent que encara ens pesin aquestes idees. Em sento orgullós de ser pare i m'agrada encarregar-me d'elles. També m'agrada gaudir del meu temps lliure, com a tothom, però això no vol dir que no pugui/vulgui passar un dia amb elles. Tot és més complicat, evidentment. Un encàrrec de cinc minuts es converteix en una odissea.

Però aquesta és l'emoció del joc.

Un blog de pare

Aquest blog neix com la llavor d'un projecte més important del qual encara no es pot parlar massa. Si la cosa rutlla, ja us ho comunicaré. Si no, sempre podeu seguir llegint els meus posts.

Em dic Sergi Calle. En el moment d'escirure això, tinc 30 anys. Tinc dues filles: una a punt de fer tres anys i l'altra a punt de fer el seu primer any.

Sóc un pare 2.0. M'agrada Internet, les xarxes socials, twitter i, sobretot, el cinema. Les meves aficions i la meva feina són tecnològiques i de ben segur que això afecta (tant positiva com negativament) a la relació amb els que m'envolten. I en el cas que ens ocupa, amb les meves filles. En la seva educació, el seu oci i la manera com creixeran i pensaran també hi tindrà a veure la tecnologia. No només perquè el seu pare sigui un freak, sinó per la societat i l'època en la que viuen.

Però aquest és el blog d'un pare. Ho diu a la URL i ho diu el títol. Per tant, el què trobareu aquí seran les meves experiències, reflexions i dèries sobre el que veig i sento. No sóc el primer que escriu un blog de pare. De fet, dec ser l'últim. Sempre he pensat que no tinc l'autoritat de dir-li a la gent com ha de fer les coses. No sóc un expert en nutrició ni en educació.  A casa impera una combinació d'assaig-error i de campi qui pugui. I anem fent.

Però sóc pare des de fa alguns dies i he vist algunes coses. I la meva mirada  està condicionada per això. I potser sí que puc dir-ne alguna cosa. I potser a altres pares o mares això els semblarà interessant, útil o curiós.

Si voleu, us convido a acompanyar-me.