Cinema infantil

Després del catastrofisme de l'anterior post, torno a coses més positives com, per exemple, el cinema. Ja sabeu que m'encanta el cinema. En algun lloc tinc un blog empolsinat que algun dia recuperaré i seria un orgull que les meves filles fossin unes grans friks cinèfiles.

A casa veuen pel·lícules. Fins fa poc no entenien gaire cosa, però la Júlia ja comença a agradar-li el tema. Bàsicament veu dibuixos de la televisió (ara ho està petant molt Peppa the pig), però de tant en tant li agrada mirar-se una pel·lícula. És sensacional quan et diu que vol veure Wall·E o El meu veí Totoro!

Però el cinema no és només posar DVDs. És també un fet social. Seus en una sala envoltat d'altres persones, s'apaguen els llums, s'encén el projector i per una estona t'oblides del món i ets allà, mirant les imatges de la pantalla. Escombro cap a casa, però Cineclub Vic m'ha permès testar les visites al cinema d'una forma més còmoda amb el seu Cineclub Xic. Vaig amb les nenes, si la Berta plora la trec, tornem a entrar, si ens cansem sortim una estona a fer un pipí...

I l'experiència és molt positiva. Amb dos anys i escaig la Júlia s'ha empassat pel·lícules com Totoro o Kiki l'aprenenta de bruixa sense aixecar-se de la butaca. No hi anem tant com voldria, la logística és complicada i sempre hi ha altres temes, però aquest cap de setmana farem un one step beyond.

Diumenge passen Pànic a la granja (Panique au village), una autèntica meravella. Evidentment faig propaganda, però ho defenso a nivell personal. Poques vegades he gaudit tant amb una pel·lícula en els últims anys com quan la vaig veure al Festival de Sitges. Aquí crec que es va estrenar malament, va passar sense pena ni glòria i no sé ni si es pot trobar en DVD. Per tant, no us perdeu l'oportunitat de veure-la en pantalla gran.

Panique au village és la versió per pantalla gran d'uns dibuixos que van passar durant un temps pel Club Super 3. Els personatges eren aquelles figuretes clàssiques de plàstic, sense articulacions, amb què jugàvem a indis i vaquers quan érem petits. L'animació és atrevida, esbojarrada, molt matussera, res a veure amb Toy Story. Però la gràcia és que així juguen els nens. De forma caòtica i desordenada.

La versió per cinema és tot això multiplicat per 75 minuts. Més personatges, més mons fantàstics, més caos, més situacions absurdes i més crits (perquè tothom crida en aquesta pel·lícula). Hi ha qui diu que no és per nens. Però no estic d'acord. El cinema infantil no ha de ser sempre pausat, tranquil i educatiu. També pot ser radical, estúpid i nerviós (mireu sinó Bob Esponja). No crec que sigui una pel·lícula per a nens igual que tampoc és una pel·lícula per adults. Prou d'etiquetes. Us animo a que li doneu una oportunitat. Obriu bé els ulls i deixeu-vos emportar. 

I després m'expliqueu què us ha semblat.