Un any més

És trist que un blog d'un mes de vida hagi de demanar disculpes per no actualitzar, però fa un parell de setmanes que no publico. Primer per unes angines que em van apartar de l'ordinador i, després, per excés de coses a fer. I d'això em lamento avui.

La petita ha fet un any. Semblo la meva iaia però el temps passa molt ràpid. De fet, és a quan he començat a emmirallar-me en les meves filles quan realment se'm ha tirat el temps a sobre. Abans creava un sistema de referències més o menys eficaç en funció d'esdeveniments que passaven al meu voltant o que apareixien als mitjans. Mirant enrere no venia d'un any o dos. 

Però amb dues filles els nombres són reals i tangibles. No hi ha escapatòria. Gairebé tres anys una. Un any l'altra. 

Aquest últim any ha estat una prova de resistència. El dia a dia és dur. T'adaptes com pots per combinar els teus horaris i els de la parella intentant passar el màxim de temps amb les nenes. Quan una no plora, ho fa l'altra, o tenen gana, o s'han de banyar o s'embruten o jugues amb elles, o estan malaltes. Al final del dia, sopar i dormir. I sempre queden les feines domèstiques, els compromisos, la feina que et portes a casa... i això que les nenes es porten molt bé! La gran està gestionant a la perfecció el tenir una germana petita. 

Però a mesura que els dies es van acumulant t'adones com vas de collat. No és només que tinguis les hores plenes, perds una part de la teva personalitat. Quan acabes, estàs tan cansat, que ja no tens ganes de llegir, veure pel·lícules, escriure, gaudir. Te'n vas aviat al llit perquè demà treballes. I mires enrere i et sembla que no fas res més que dormir, treballar i fer de chacha. I passa el temps.

Això de la conciliació de la vida laboral i familiar és una frase meravellosa, però no aconsegueixo veure com es concilien les dues coses. Diuen que això és temporal, que en el nostre cas totes dues són petites, que després canvia. Però el temps se'm escapa de les mans i no vull funcionar en pilot automàtic fins que arribi aquest canvi. 

Potser necessito un coach. D'aquests que t'ensenyen el camí per ser realment feliç al mateix temps que et guanyes la vida amb allò que t'agrada. Això és fabulós. Admiro la gent capaç de construir les seves vides donant prioritat a allò que volen i estimen. No sé si és el moment de deixar-me emportar per ideals romàntics, estem en crisi i demà passat hi ha una vaga general. Però tampoc crec que mai arribi a donar-se una conjunció planetària que m'indiqui que ara és el moment. 

Porto massa temps avançant per inèrcia. Fins ara tampoc m'adonava de quan de temps porto així. Però ara tinc dues filles i el temps vola. 

I tal dia farà un any.