A dormir

Fins avui la qüestió de la son no era un problema. La petita, amb un any, funciona com un rellotge. I la gran també. Els dies normals se’n anava a dormir tota sola. Agafava el seu xai (la ovejita), el xumet i cap al llit. La tapàvem, apagàvem el llum i ella sola es quedava adormida. Els dies de celebració era un altre tema. Podia estar fins a la matinada mirant Mickey Mouse amb el fill d’alguna visita mentre els adults fèiem sobretaula... per després llevar-se igual de d’hora que sempre.

Però durant aquestes festes de setmana santa la cosa s’ha descontrolat una mica. I no només perquè tinguem tots els horaris trastocats (excepte la petita, que es lleva a quarts de 8 plogui o nevi). Hi ha dos factors més que estic segur que hi influeixen:

1. El xumet: fa dues setmanes que no té xumet i encara no s’ha queixat. No l’ha demanat ni una sola vegada i entén de què va el tema. Però igualment lli costa. Especialment a l’hora d’anar a dormir.

2. La germana: abans la Berta era una cosa indeterminada que s’arrossegava pel menjador, anava d'aquí cap allà, menjava, cagava i para de comptar. Però ara gairebé camina, comença a parlar (diu “hola”), interactua, riu, juga, plora, es queixa, pren coses i tira dels cabells. I això a la Júlia no li agrada.

Ara, quan toca anar a dormir li venen tots els mals: quan no té pipi, té por, li fa mal la panxa, està malalta, hi ha monstres als armaris (??!!), hi ha llops, aranyes, sorolls, li molesta el coixí, vol anar al menjador, vol que l’agafem, vol llegir un conte...

Realment no ens podem queixar perquè després dormen (les dues) tota la nit. Per tant, no es tracta de si ha de dormir sola o amb nosaltres. Sempre han dormit soles. No és que siguem partidaris d’un Estivill ni de tot el contrari. Simplement s’havia creat un sistema pacífic i estable de “anem a dormir?” i la nena s’adormia. Però ara demana que ens quedem amb ella. De vegades no li fem tot el cas que ella vol. Perquè encadena un pipí, amb un conte, amb un got d’aigua, amb un altre conte... i aviat són quarts d’onze de la nit. Però l’altre dia em va dir: “no marxis”.

I contra això, crec que cap pare té res a fer. Em vaig sentir el pitjor pare del món, allà discutint amb la nena. Em vaig estirar amb ella i crec que em vaig quedar adormit abans que ella. Després me’n vaig tornar al menjador i fins demà.

Segur que he creat un precedent i això és perillós, però si tot és tan agradable com estirar-me amb ella deu minuts, ja signo. Però el que em fa por és que s’ha obert l’escletxa del xantatge emocional i ara qualsevol cosa passarà per aquí.

I amb dues filles a casa, estic venut.